COMPETÈNCIA COMUNICATIVA

 “Aprendre a parlar és una experiència social”

A la primera classe de COED, la professora mitjançant un petit Power Point ens va estar parlant de la Competència Comunicativa.

Gumperz i Hymes (1972) va definir la competència comunicativa com “Allò que un parlant neccessita saber per comunicar-se de manera eficaç en contextos culturalment significants.”

Per tant, amb això podem dir que un comunicador eficaç serà aquell que assoleixi el seu objectiu. Depenent del grau d’eficàcia en el seu discurs.

Hi ha 4 components de la competència comunicativa:

• Competència lingüística/gramatical: Fa referència al domini del codi lingüístic, és a dir, el que té a veure amb la llengua. S’ocupa del nivell fonològic, morfològic, sintàctic, lèxic i semàntic.

• Competència sociolingüística: Fa referència a les regles socioculturals d’ús, és a dir, contextos socioculturals. Aquells coneixements que hem de saber per adecuar els nostres dicursos a les diferents situacions. També és el domini que tenim dels dialectes o registres. S’ocupa de la situació dels participants, el propòsit de la interacció (objectius) i les normes i convencions de la interacció.

• Competència  discursiva: Fa referència a la combinació de formes gramaticals i significats per aconseguir un text coherent i cohesionat en qualsevol gènere. S’ocupa de la cohesió de la forma i la coherència en el significat.
• 
  
• Competència estratègica: Fa referència a les estratègies de comunicació verbal i no verbal que es poden utilitzar per:

a)      Compensar deficiències provocades per limitacions i insuficiències.

b)      Afavorir l’efectivitat de la comunicació, és a dir, ser més efectiu.

Un comunicador eficaç o molt eficaç és aquell que s’assegura el seu discurs i sap com estructurar-ho tenint en compte el grau d’atenció del públic.

Al principi del seu discurs, l’orador haurà de dir sobre què parlarà al públic i al final haurà de dir la seva conclusió, és a dir, el resum del què ha parlat anteriorment.

Això ho ha de fer així perquè el públic sol tenir un grau d’atenció major al principi i al final del discurs.